Articles recents:
✓ PERÒ QUÈ EM PASSA?✓ QUAN DECIDIR ESDEVÉ UN PROBLEMA
✓ PSICOTERÀPIA DE QUALITAT
✓ I DESPRÉS DEL NADAL, TOCA REFLEXIÓ? O NO?
PERÒ QUÈ EM PASSA?
Sovint, molts pacients expressen a consulta una cosa que fins a cert punt resulta paradoxal: ara que
estic be, que ho tinc tot, que no em falta de res, ara estic pitjor que mai.
Curiosament, quan anem indagant veiem que no es certa la primera afirmació: què vol dir que ara que ho
te tot, i que vol dir ara que no em falta de res. Però lo més curiós, per dir-ho d'alguna manera, és
que ara que "aparentment" i cognitivament semblaria que hauria d'estar be, ara em sento
malament.
Es cert. Sovint, quan sembla que hauríem d'estar be, quan sembla que hem assolit un nivell de confort
o de benestar, sobretot en la relació, és quan sorgeix un malestar "inexplicable".
Evidentment que cada cas és únic i particular, però, insisteixo, sovint és en aquestes circumstàncies
de "tranquil·litat" que es fa evident un malestar que s'arrossega de fa molt de temps. Un malestar
motivat per ves a saber què, però que en definitiva rosega per dins i aflora en forma d'angoixa,
ansietat, o dolors somàtics.
Són aquests darrers, els dolors somàtics, entre d'altres, alguns dels símptomes del que
col·loquialment se'n diu "la motxilla".
Justament en la teràpia observem, pacient i terapeuta, com el dolor de la "motxilla" té relació amb
experiències emocionals no digerides, païdes, elaborades: dols mal tancats, vivències doloroses
evitades, relacions doloroses, etc.
Personalment em fa certa gràcia, per dir-ho d'alguna manera, aquella expressió del "passar pàgina":
"va, passem pàgina que no passa res". Agafat en la literalitat volem dir que ens oblidem del que ha
passat i seguim o anem per un altra tema o qüestió, com si el que volem passar no hagués estat o en
tot cas, estigués tancat; sense adonar-nos de que en un llibre, passar pàgina vol dir continuar amb la
història i que la pàgina següent no s'entén sense haver llegit la pàgina anterior, i la anterior no té
sentit sense la següent.
I aquí rau la qüestió important: dotar de sentit el que vivim, la experiència vital quotidiana: la
feina, les relacions familiars, d'amistat, de parella, l'oci, les aficions,... Que tot plegat tingui
un sentit. Si no, el sense sentit és el que aboca al patiment, al no entendre perque un estar malament
si aparentment hauria d'estar be.
És així com en la teràpia, si no es pot fer per un mateix, s'intenta tenir una visió integral i
holística de la persona per tal de comprendre com el patiment que motiva la consulta no es deriva
d'una “pàgina”, d'una sola experiència, d'un moment, si no que sovint té relació amb una història
vital en la que hi ha experiències doloroses o falta d'experiències de confort que aportin seguretat
per tal d'afrontar el dia a dia amb la tranquil·litat i la seguretat desitjada.
QUAN DECIDIR ESDEVÉ UN PROBLEMA
Per a algunes persones el fet d'haver d'escollir entre com a mínim dos o més opcions, suposa un
verdader problema, el conflicte d'haver de triar, haver d'escollir. N'hi ha d'altres, en canvi, que
trien per impuls, sense pensar. I a la vida, hi ha moments en que s'ha de triar, triar una feina,
tenir fills, marxar d'un lloc o d'un país, uns estudis, sigui el que sigui per a cada persona i
moment.
Sovint veig a consulta persones que fan llistes; llistes de pros i contres, llistes per que han sentit
o algú els ha dit que poden servir per valorar la conveniència o inconveniència d'algunes de les
opcions. I més enllà de servir per ordenar i aclarir pros i contres, no s'acaben decidint. Això, que
és habitual veure-ho a consulta i que és font de molt de patiment, costa molt d'entendre per a la
persona que li passa i per a les persones de l'entorn. I per tant, fa pensar que hi ha alguna altra
cosa que va més enllà dels pros i contres "objectius", alguna cosa, diguem més relacionada amb les
preferències no objectives, als gustos, les expectatives, les emocions, alguna cosa que va més enllà
de lo racional. I és en aquest terreny, quan ja no es pot comprendre el conflicte amb la racionalitat
cartesiana de les llistes, quan sol ser necessària l'ajuda d'algú extern que ajudi a posar llum en lo
"irracional" , en la dificultat incomprensible de poder escollir una opció.
La ajuda d'un tercer professional, d'un psicòleg, la ajuda que sovint plantejo a consulta no és tan
sospesar les opcions, doncs això la persona ja ho ha fet; si no poder esbrinar quines són les
motivacions emocionals, genuïnes i autèntiques que li poden permetre desencallar el procés, i així,
amb aquest acompanyament, poder fer la experiència de desencallar-se, de desbloquejar-se i
triar.
Poder acceptar que un es pot equivocar, que a lo millor no serà la millor opció malgrat que mai es
podrà saber que hauria passat si...., poder fer el dol d'allò que al triar renunciem de les opcions
que no triem, poder acceptar que triant un perd alguna cosa i això ens posa en contacte amb la
impossibilitat de tenir-ho tot. Si no es pot fer aquest procés adult, el patiment és fa difícil
d'apaivagar.
Evidentment, això requereix d'un aprenentatge que com a tal busca que un s'ho pugui acabar fent sol i
deixi de necessitar al tercer professional, igual que durant un temps un necessita en un moment de la
vida a algú per aprendre a caminar, llegir, escriure o comptar.
En definitiva, el procés terapèutic vist com un aprenentatge a través de la experiència feta en la
relació amb el psicòleg és el que permet al pacient créixer i adquirir els seus propis recursos, no
els del psicòleg, si no els seus. I aquest és un dels objectius bàsics de una teràpia de qualitat.
PSICOTERÀPIA DE QUALITAT
Començo pel final. Hi ha una frase que sintetitza el què seria qualsevol procés de creixement de qualitat, i especialment el que és una psicoteràpia de qualitat: es tracta d'ensenyar a pescar i no pas de donar peixos.
Qualsevol teràpia basada en donar consells, més enllà de que es pugui considerar o no teràpia, ja que no cura, el que fa es perpetuar una relació de dependència entre pacient i terapeuta, infantilitzant al pacient, ja que la persona es fa depenent dels consells del professional per tirar endavant qualsevol fita de la vida.
Això es pot entendre en un primer moment d'urgència per calmar el patiment amb que la persona demanda la ajuda: donar consells per parar la situació concreta i immediata que genera angoixa, bloqueig i patiment. Això és la primera part d'un tractament.
Però un tractament de qualitat, més enllà d'aquest curt termini, ha de tenir com a objectiu principal, com a meta-objectiu, promoure la autonomia de la persona que consulta.
Això vol dir que la persona que acut a la consulta d'un psicòleg ha d'acabar el tractament, en primer lloc, havent resolt allò que fou en un inici el motiu de consulta. Però també, si les dues parts ho acorden, promoure la autonomia i que la persona sigui capaç a través del seu autoconeixement, de desenvolupar-se en els diferents àmbits de la vida, privat, social, laboral, relacional, amb seguretat i tranquil·litat, conscient del que decideix i sobretot del que sent.
Si un és conscient i és capaç d'identificar quines són les emocions que es mouen dins seu, pot decidir actuar-les o contenir-les, que no reprimir-les, i actuar de forma conseqüent a allò que un sent i és. I així poder contenir la por, la incertesa, la baixa autoestima, el dubte permanent, la supèrbia, els diferents sentiments que envaeixen el món intern.
Qualsevol tractament basat en donar receptes, consells, frases a la carta, dona esperança al moment, molta, i pot ser i ha de ser molt efectiva en un primer moment, però no dona eines a la persona per a ser autònoma.
Les veritables eines rauen dins de cada persona, i els millors tractaments, els que tenen menys recaigudes al llarg de la vida de la persona, són aquells que fan sorgir de dins de cada persona allò que un és i vol, no allò que és i vol el psicòleg.
Per arribar aquí és necessari i imprescindible que abans el psicòleg es conegui a ell mateix per a poder diferenciar què és d'ell i què és del pacient, i això suposa haver estat a l'altra costat de la relació terapèutica, haver estat pacient abans que psicòleg, i això no és habitual. Si no és així, és molt difícil poder entendre la condició humana, què es mou en una relació, i per tan poder mostrar a l'altra què estar passant, què estar sentint i sent sense adonar-se.
Es tracta de que en la relació terapèutica es pugui anar descobrint a través del mètode d'investigació que constitueix la teràpia, quins són els aspectes de la persona que li generen malestar, patiment, i poder modificar allò que es pugui modificar.
I DESPRÉS DEL NADAL, TOCA REFLEXIÓ? O NO?
Estar clar que a la majoria de les persones aquestes dates no les deixen indiferents: sigui per que se
sent alguna cosa diferent de la resta de l'any, o senzillament per que s'esforcen a que sigui com unes
altres festes de l'any, que no ho són. Per tan, amb aquesta pretesa indiferència hi ha un plus
d'energia per fer veure que no signifiquen res que en si mateix ja significa alguna cosa.
I per les persones que si que els hi suposa alguna cosa, també crec que es pot dir que n'hi ha que
poden sentir, com a mínim, dos tipus de sentiments sovint a l'hora i contradictoris: la alegria
induïda per les dates i que queda manifestament reflectida en les famílies on hi ha infants, i la pena
o la tristesa per totes aquelles persones que es troben a faltar, faci poc o molt que ja no hi són.
Cert és que la intensitat de la pèrdua tindrà certa relació amb el temps que fa que falta la persona
enyorada, però no sempre té per que seguir aquesta pauta. Moltes vegades algú pot sentir una pèrdua
molt intensament encara que faci molt de temps que se n'anés. Tot dependrà de la capacitat de pair el
dol i el dolor que pot deixar la falta de l'altre. Per tan, les festes de Nadal solen ser festes que a
qui més o a qui menys alguna cosa mou, poc o molt, encara que sigui per queixar-se de que són dates
que indueixen a un consumisme moltes vegades injustificat i que darrerament menys persones poden
portar a terme sense haver de vigilar com queda la tarja o el moneder.
En la consulta, sovint veig com moltes persones reflexionen sobre els àpats familiars nadalencs,
algunes per que es veuen obligades a seure en una mateixa taula amb persones amb les que no s'hi
senten pas més units que amb d'altres amb les que no en són família. I d'altres reflexionen sobre els
àpats nadalencs per que estan contentes de retrobar-se amb familiars que si no són per aquestes dates
no veuen en tot l'any a menys que hi hagi alguna celebració o alguna defunció. Sovint, per tant, són
dates que mobilitzen, que més enllà de lo fart que un pot quedar de menjar, també es pot sentir fart o
desbordat, segons com, per sentiments poc habituals en intensitat i en relació a persones diferents de
lo habitual.
Es en l'espai de teràpia, si no es pot fer sol, on es pot fer l'intent d'entendre tots aquests
moviments, si hi són i sobretot si generen malestar. L'objectiu serà pensar, sentir, experienciar i
entendre quins han estat els motius pels que un ha pogut sentir unes o d'altres coses en aquests dies,
negats per alguns com a dies especials, anhelats per altres i per tant, magnificats per uns i altres.
L'objectiu, en definitiva, és poder gaudir d'uns dies, així com de la resta de l'any, a través de la
consciencia del que sentim i del que significa, entenent el sentit que pot tenir.
Entendre la necessitat dels grans i no tan grans per veure a la família junta, o la il·lusió dels
menuts per fer cagar el tió, el pare Noel, els Reis, ... I en general, entendre la necessitat que
tenim la majoria de persones de relacionar-nos amb aquelles persones que donen un sentit a la nostra
existència, siguin o no familiars. I per tant, el que es busca en el tractament és tenir un estat de
tranquil·litat que permeti retrobar-se amb qui sigui, present o absent, sense que impliqui un malestar
incomprensible; viure amb consciencia, plenitud i sobretot, amb tranquil·litat.